REDESCOBRINT CANÇONS (1ª part)
“Nunca és tarde si la dicha es buena” . Feia molt de temps que havia sentit parlar de Joan Isaac però la veritat és que no li havia fet molt de cas. Suposo que en aquella època jo escoltava les cançons que posaven a la ràdio o en els programes de la tele i després va coincidir amb aquell període de vacances que ell es va prendre en la música. Així que no va ser fins l’estiu del 2005 que no el vaig conèixer personalment, és a dir , que vaig anar per primera vegada a un concert seu. Per aquella època em va cridar l’atenció que en un disc d’Alejandro Filio el nombrés, Joan havia fet l’adaptació al català d’una cançó seva “Sin la luna “ (una de les meves preferides d’aquest cantautor mexicà i que Filio ens va dedicar a tots els catalans que havíem anat al seu concert a la sala Galileo de Madrid).
Com ja feia anys estiuejàvem a un càmping a Pineda de Mar. I un deia, fent una volta pel carrer de l’església de Calella amb el meu home, vam veure anunciat un concert de Joan Isaac. Era un dissabte, 13 d’agost de 2005 i vam pensar “ ja que estem aquí perquè no hi anem, no l’hem vist mai en directe, i igual ens agrada”.
Lo primer que em va cridar l’atenció va ser quan al pati, abans de començar el concert, vaig sentir a l’Enric Colomer que li va dir a un senyor - que a ell li agradaria estar a baix als seients. Jo no el coneixia, però per la manera que ho va dir vaig pensar que seria un dels seus músics i llavors vaig pensar que si això ho deia ell és que realment era molt bo.
No se com descriure aquell concert, però va ser impressionant, per mi va ser com un imant que va fer que des d’aquell dia em tingui enganxada a les seves cançons. Si no ho recordo malament presentava el disc " De Profundis" (Qui assumeix el risc de les profunditats, assumeix el propi risc..." , així és com va començar el concert. També va cantar moltes cançons del disc “Joies robades”,vaig pensar, com s’ho deu fer per adaptar unes cançons tant bones i semblar que siguin seves? Però ara ser que no va ser casualitat, que ho ha tornat a fer en el disc “Auteclàssic”. Crec que deu tenir un do. També recordo que en aquell concert va cantar algunes cançons del disc “ Només ha passat cinquanta anys”. Quan va acabar el concert vam anar a saludar-lo i li vaig dir que m’havia agradat molt , que era la primera vegada que anàvem a un concert seu i que segur que no seria l’última. Li vaig demanar si em podia signar l’entrada i ell encantat ho va fer “ Per l’Imma amb tot l’afecte d’un amic, per sempre”. Quanta raó tenia, el pas del temps m’ho ha demostrat, no ens hem equivocat, ni nosaltres anant a aquell primer concert ni ell amb aquesta dedicatòria. Per mi Joan Isaac és d’aquelles persones que escoltant les seves cançons em fan sentir una mica més feliç.
Gràcies Joan
